Llambordes
En construcció

12. SS Panzerdivision HitlerJugend. Emboscada antitanc a Falaise, prop de Caen, estiu de 1944.
Un PaK 40 semicamuflat amb elements de ruïnes del carrer, en una posició defensiva, amb l'escut parcialment cobert per branques, bidons, fustes i maons. Caixes de municions preparades a la part posterior del Pak40. Impactes d'artilleria al terreny i la dotació SS treballant precipitadament. Un Sd.Kfz. 251/1 Ausf. D encarregat de remolcar-lo en retirada al costat, semiocult per la colonne Morris, amb el comandant resolent la seva situació amb un mapa, llest per escapar de la borsa. La dotació del Pak40 es veu recolzada pel soldat armat amb el Panzershreck, que avança cap a la posició, mentre que l'altre soldat dins del Sdkfz 251/1 intenta treure la caixa de munició per seguir-lo.
Tornar al modelisme després de 45 anys és una decisió un pel arriscada. Podria haver començar per alguna cosa petita, un tanc, una figura, una cosa que em facilités tornar a agafar-li la mà a poc a poc. Vaig triar el contrari: un diorama amb dos vehicles, set figures, una "colonne Morris" d'època, plena de pòsters, runes, mobiliari urbà, herba reial com a camuflatge..... Un projecte que m'obligués a recuperar tot el que havia oblidat i a re-aprendre allò que no vaig poder aprendre llavors.
Vaig triar Falaise, agost 1944, per diverses raons que es van anar barrejant durant la construcció. La primera és històrica. La Borsa de Falaise és dels moments més dramàtics de la campanya de l'Oest: una unitat d'elit, la 12. SS-Panzerdivision "Hitlerjugend", resistint el setge aliat en condicions desesperades després de dos mesos de combat continu. La majoria dels soldats d'aquesta divisió tenien
entre 17 i 19 anys. Els seus oficials eren veterans del front de l'Est. Era una unitat que combinava joventut, ideologia, disciplina extrema i lamentablement fets documentats de crims de guerra. No permet mirar-la amb innocència. I per això em va semblar interessant representar-la: perquè obliga a pensar el què s'està reproduint.
La segona raó és tècnica. Aquest tipus d'escena, un PaK 40 enfilat, amb el corresponenet semioruga en suport proper, és un clàssic del modelisme militar. Em permetia posar a prova en un sol projecte gairebé tot allò que volia recuperar: aerografia, camuflatges complexos, weathering coherent entre peces, integració de figures amb vehicles, escenografia urbana,... Era ambiciós però abastable, un desafiament just per tornar al hobby.
La tercera raó és narrativa. Falaise no era camp obert: era una petita ciutat normanda francesa, amb mobiliari urbà, amb propaganda de Vichy enganxada a les columnes Morris, amb runes de les cases ja bombardejades abans. Volia explicar tot això a 30x20 cm.
L'escena no és només militar. És un lloc on vivia gent abans, on ara hi ha soldats alemanys combatent, i on són a punt d'arribar tancs canadenc. Els pòsters comercials de preguerra conviuen amb propaganda del règim col·laboracionista. Aquest contrast era el que volia mostrar.
I la quarta raó és simbòlica. Falaise és un moment de final de cicle: el final de la presència alemanya a França, el final de la il·lusió de la campanya de l'Oest, el final de gairebé tot per a les unitats tancades a la borsa. Escollir un episodi històric de "final i transició" per al meu diorama de tornada al hobby no va ser casualitat, encara que tampoc no ho vaig pensar conscientment quan el vaig conceptualitzar. Ho he anat entenent mentre el construïa.
No sé si és un diorama important. Sé que ha estat un projecte que m'ha obligat a pensar, estudiar, documentar-me, equivocar-me, i tornar a intentar. I que ara, veient-ho acabat, m'alegra haver triat aquest moment i no pas un altre de més fàcil.




































En construcció
Qualsevol projecte d'aquesta mida deixa lliçons. Algunes són tècniques i serveixen per a futurs treballs; altres són de procés i m'han canviat la manera d'acostar-me al modelisme. Les comparteixo per si li serveixen a algú.
- La humitat no és negociable. Visc a la Costa Brava, a prop del mar, amb humitats habituals entre 60 i 80% a la primavera-estiu. El meu primer intent d'imprimació amb spray va sortir polsegós (el clàssic "dry tip") i va arruïnar la base del carrer. Vaig haver de rentar-la sencera amb detergent i tornar a començar. Des de llavors, el deshumidificador ha de deixar l'habitació per sota del 50% abans de tocar qualsevol laca, imprimació o vernís en spray, inclós donat a l'aerógraf. No hi ha drecera.
El vernís brillant abans d'esmalts també és innegociable. Els acrílics mats són microporosos. Un esmalt aplicat directament sobre ells els pot reactivar, especialment amb thinner aromàtic. Vaig aprendre això arruïnant parcialment un lateral del PaK 40 i havent de retocar-ho. Ara la regla és: acrílic → gloss → esmalt → gloss → acrílic. Sense excepcions.
Weathering diferit i unificat. Al principi vaig intentar "weatherejar" cada peça per separat, pensant que estalviava temps. El resultat era incoherent: cada vehicle tenia "la seva pols" diferent. La solució va ser aplicar el weathering final (fang, pols, pigments generals) simultàniament sobretot el conjunt ja muntat al diorama, amb els mateixos productes i en el mateix moment. La coherència cromàtica llavors es resol sola.
Aerografia Model Air vs Model Color. Els Model Air de Vallejo vénen pre-diluïts per a aerògraf i aguanten molta menys dilució addicional que els Vallejo Model Color. Un excés de thinner a Model Air produeix "spidering" (potes d'aranya) gairebé immediatament. La lliçó: si funciona bé sense diluir, no dilueixis.
Curat real vs assecat superficial. L'assecador de cabells accelera l'assecatge de l'aigua, no el curat químic de la pintura. Una imprimació pot semblar seca en 10 minuts i no estar encara enllaçada al plàstic. Aplicar color base a sobre abans de 24 hores reals de curació és garantia de problemes d'adherència. No hi ha pressa que valgui.
La regla del "menys és més" a weathering. Els primers dies tendia a excedir-me: chipping per tot arreu, pols cobrint-ho tot, òxid a cada aresta. Vaig aprendre a parar abans de creure que havia acabat. El weathering realista està en els detalls concrets (vores de portelles, zones de contacte, juntes), no a l'extensió general. Un vehicle real no té el mateix desgast a tot arreu.
Alguna dominància fosca als pantalons d'alguna figura. Un dels servents del PaK 40 va quedar amb els pantalons excessivament foscos, gairebé negres. El feldgrau reglamentari era gris-verdós mitjà, no tan apagat. Va ser un efecte d'un rentat que es va acumular massa. Corregible amb un drybrush clar, però no ho he tocat perquè ja està fixat i el conjunt funciona.
Els projectils escampats massa paral·lels. Les caixes de munició buides amb els projectils a terra expliquen la història del combat. Però alguns projectils van quedar alineats entre si, quan en realitat haurien d'haver caigut en adreces aleatòries, alguns de rodats, d'altres contra les caixes. La composició es veu una mica "ordenada" per al que hauria de ser un moment caòtic.
Uniformitat excessiva de les runes. Els enderrocs del racó són gairebé tots maons vermells i fustes fosques. També pedra calcària, morter blanc, restes d'arrebossat. Afegir dues o tres pedres clares hauria donat més varietat cromàtica.
La imprimació negra als maons de la runa. Els maons trencats es veuen una mica massa foscos a les ombres. Una imprimació grisa hauria donat millor punt de partida per als vermells. És un aprenentatge: el color d'imprimació condiciona tot el resultat final, no només l'adherència.
- Cap diorama surt com un ho va imaginar al principi. Aquest tampoc. Però el procés m'ha tornat una cosa important: la paciència. Començar una sessió sabent que avui no acabaràs res visible, i tot i així treballar dues hores a preparar una capa, és un tipus de disciplina que havia oblidat. Tornar al hobby després de 45 anys ha estat, sobretot, recuperar aquesta manera de treballar sense pressa. Si alguna cosa trec en clar és que el modelisme bo es fa a poc a poc, amb humitat controlada, amb curats de 24 hores reals, i acceptant que de vegades cal refer. I que compartir el resultat, els encerts i els errors inclosos, és part del procés.